Suonnu e realtà (ricordo dello tsunami 2002) di Giovanni Giardina

                                               Ddu  juornu  di  manciari  avìa  finutu

                                              ca  subbitu  mi  visti  appisuliatu

                                              un  ticchiu  i  suli  d’intra  avìa  trasùtu

                                              m’avìa  appena,  appena,  cummigghiàtu.

                                              Ma  mancu  passò  vu  giuru  un  quartu  d’ura

                                              ca  mi  sintìu  chiamàri  cu  primùra,

                                              n’ta  strata  si  sintianu  li  strigghi

                                              e cacchi  d’unu  già  fascìa  sbrivigghi.

                                              Sintìa  un va’ e vieni di  sirena

                                              ca  si  ci  piensu,  ancòra a testa  mi sona.

                                               iò  subbitu  pinsaiu  all’uspitali,

                                              “Madonna ,  cacchi  d’unu  stasci  mali ! “

                                              Ma  quannu  fora  visti  tuttu  ddu  ‘mbruogghiu

                                               e  i  piscaturi  già fora  tri  migghia,

                                               mi  dissi:  prima  vaiu  a  uardàri  a  mari,

                                               e  poi  decidu  chiddu  c’haiu  a  fari.

                                               A  corpu  iò  u mari ‘un  visti  cchiù,

                                               nun  ebbi  mancu  u  tiempu  di  uardàri,

                                               ca  na  muntagna  i  mari  vidìa  arrivàri.

                                             “Chistu  nun  è  sciroccu ,  mancu  gricàli,

                                               è  tiempu  ca  sta  vota  fasci  mali “.

                                               Scappàiu  di  cursa  p’avvisàri  a  genti,

                                               di  ‘nta  marina  curta  o  Portinenti.

                                                Cchiù  iddu, ora  si  purtàva  avanti,

                                                cchiù  a  mmia  mi  strincianu  li  denti,

                                                mentri  già  l’onna  si  sbattìa  ‘nte  scuogghi,

                                                i  varchi  già  rumpianu  l’ormeggi.

                                                Chi  machini  ‘nte  strati  un  parapigghia,

                                                 lu  scopu  era  sarvàri  la  famigghia,

                                                 Ma  pi  furtuna  tuttu  avìa  finùtu

                                                 pirchì  du  suonnu  mia , m’avìa  svigghiatu

                                                 ristaru  ‘nte  strati  sulu  i  curtigghia,

                                                 pi  ddu  scappàri  cumu  li  cunigghia.

                                                ‘Nta  stu  paisi  nun  si  fá  cchiù  nenti

                                                  mancu  si  tu , cu  tutta  a  vusci  canti,

                                                  lottamu  pi  manciàri,  du  filúna,

                                                  mentri  e  tó  spaddi   iddi…….,

                                                  continuanu  a  futtirisi i  miliuna !